CONCLUSIONS

• La sistematització de les teories de l'aprenentatge en tres corrents o paradigmes: el conductista, el cognitivista i el constructivista.
• Que el paradigma conductista considera l'aprenentatge com un procés que es du a terme quan l'alumne interacciona amb l'entorn, produint respostes noves, o modificant les existents, o quan estableix noves relacions entre l'activitat i l'entorn. És un procés en el que es modifiquen les conductes verbals i les no verbals. El rol del docent es modificar les conductes dels alumnes en el sentit desitjat proporcionant estímuls adequats. El rol de l'alumne és bastant passiu i s'aprèn a partir de reforços positius. L'avaluació es basa en l'aplicació de proves objectives on es veu el que pot o no pot fer l'alumne.
• Que el paradigma cognitivista es basa en com els estudiants, partint dels seus coneixements previs, reorganitzen i reestructuren les seves estructures mentals en l´aprenentatge. És un paradigma que té en compte la individualitat de les persones, de com interioritzen la recepció d´un estímul per donar lloc o generar una resposta. Té molta relació amb el paradigma constructivista.
• Que el paradigma constructivista sosté que l'aprenentatge és essencialment actiu. Una persona que aprèn quelcom nou, l'incorpora a les seves experiències prèvies i a les seves pròpies estructures mentals. Per tant, l'aprenentage no és un simple assumpte de transmissió i acumulació de coneixements, sinó un "procés actiu" per part de l'alumne que acomoda, extèn, restaura e interpreta, i per tant " construeix" coneixements partint de la seva experiència e integrant-la amb la informació que rep.
  

• La necessitat del coneixement i anàlisi de les teories que expliquen la naturalesa del procés d'ensenyament-aprenentatge per al disseny i aplicació, en aula i a distància, del software educatiu. Així doncs, si volem que les activitats estiguin basades en la teoria conductista, aquestes simplement consistiran en assenyalar o no la resposta correcta, per exemple. D´una altra banda, si el que volem és fer ús de la teoria cognitivista, aleshores haurem d´activar els coneixements previs de l´alumnat i fer que aquest "construeixi" els seus coneixements, reorganitzant les seves estructures mentals (o canviant-les); un tipus d´activitat d´aplicació podria ser l´anàlisi d´un text a partir de preguntes, d´un mapa conceptual, etc. Per últim, i amb molta relació amb l´anterior, trobem el paradigma constructivista, en el qual una activitat aplicativa, per fomentar la reflexió, seria que els alumnes proposaren preguntes a partir d´una lectura, imatge o esquema.
• El cada vegada major protagonisme de les TIC en les activitats d'ensenyament-aprenentatge dintre de l'educació formal i informal, en les seves diferents versions.

• Que, en el disseny i implantació d'un procés d'ensenyament-aprenentatge en el qual s'utilitzin les TIC, els paradigmes estableixen els objectius, continguts, sistemes d'avaluació i control i línies mestres dels procediments, mentres les TIC són els mitjans i condicionin el disseny del procés i la seva implantació.
• Que la utilització interdependent dels paradigmes i les possibilitats de les TIC permeten asseure els criteris bàsics per a la realització del software educatiu, considerant que el docent (especialment en l'educació presencial) és qui decideix la idoneïtat d’aquest, d'acord amb els seves necessitats, independentment de la seva destinació inicial, i la utilització de l'ordinador com recurs didàctic, mitjà d'informació i comunicació, eina de treball o element innovador.
• Que, en el disseny instruccional, com norma general, és recomanable utilitzar el conductisme per a elaborar un software apropiat per a tasques que requereixen un baix grau de processament, com la discriminació o la memorització, el cognitivisme si aquestes tasques necessiten un nivell superior de processament, com classificació, regles o execucions de procediments i el constructivisme si les tasques demandin alts nivells de processament.
• Que les estratègies a utilitzar pel docent en l'educació presencial i a distància, s'han de reflectir en les programacions d'aula (real o virtual), mentre que les tàctiques empleades han de tenir la flexibilitat necessària perquè s'arribin als objectius previstos considerant les característiques individuals de cada alumne i aplicant-les a cada moment d'acord amb l'evolució d'aquest, amb l'ajuda de les TIC. Precisament tenir aquesta flexibilitat és, possiblement, el major repte de l'educació a distància.